Los amantes de Teruel

En Teruel un joven llamado Juan Martínez de Marcilla, se enamoró de Segura, hija de Pedro Segura. El padre no tenía otra hija y era muy rico. Los jóvenes se amaban mucho, hasta el punto que se hablaron. El joven le dijo que la deseaba tomar por esposa, ella respondió que el deseo de ella era el mismo, pero que supiese que nunca lo haría sin que su padre y madre se lo mandasen. Entonces, él la quiso más. El era un buen joven, pero no tenía riquezas.
El joven dijo a la doncella que, como su padre tan sólo le despreciaba por la falta de dinero, que si ella lo quería esperar cinco años él iría a trabajar por mar y por tierra, donde poder ganar dinero. Ella se lo prometió.
Peleando contra los moros, ganó pasados cinco años cien mil sueldos, por mar y por tierra.
La doncella en este tiempo fue muy importunada por el padre para que tomase marido. Su respuesta era que había votado virginidad hasta que tuviese veinte años, diciendo que las mujeres no debían casar hasta que pudiesen y supiesen regir su casa. El padre como la amaba la quiso complacer.
Pasados los cinco años el padre le dijo: Hija, mi deseo es que tomes compañía. Ella, viendo que el plazo de los cinco años había pasado y no sabía nada del enamorado, dijo que lo haría. En seguida el padre la desposó y al poco tiempo se realizaron las bodas; y el otro llegó.
El enamorado se puso tras el lecho de su amada ya desposada y le dijo: bésame que me muero y ella repuso: No quiera Dios que yo falte a mi marido. Por la pasión de Jesucristo os suplico que busquéis a otra, que de mí no hagáis cuenta, pues si ha Dios no ha complacido, tampoco me complace a mí. El dijo otra vez: bésame que me muero; repuso ella: No quiero.
Entonces el cayó muerto. Ella, que lo veía como si fuera de día por la gran luz de la habitación, se puso a temblar y despertó al marido diciendo que roncaba tanto que le hacía sentir miedo, que le contase alguna cosa. Y él contó una burla. Ella dijo que quería contar otra. Y le contó lo ocurrido y de cómo con un suspiro Juan había muerto.
Dijo el marido: Oh! Malvada, y ¿Por qué no lo has besado? Repuso ella: por no faltar a mi marido. Ciertamente, dijo él, eres digna de alabanzas.
El, todo alterado, se levantó y no sabía qué hacer. Decía: Si las gentes saben que aquí ha muerto, dirán que yo lo he matado y seré puesto en gran apuro.
Acordaron esforzarse y lo llevaron a casa de su padre. Lo hicieron con gran afán y no fueron oídos por nadie…
A la joven le vino al pensamiento cuánto la quería Juan y de cuánto había hecho por ella, y que por no quererlo besar había muerto. Acordó ir a besarlo antes que lo enterrasen; se fue a la iglesia del señor san Pedro, que allí lo tenían. Las mujeres honradas se levantaron por ella. Ella no se preocupó de otra cosa más que de ir hacia el muerto. Le descubrió la cara apartando la mortaja, le besó tan fuerte que allí murió. Las gentes que venían que ella, que no era parienta, estaba así sobre el muerto, fueron para decirle que se quitase de allí pero vieron que estaba muerta. El marido contó a todos a los que había delante el caso según ella se lo había contado. Acordaron enterrarlos juntos en una sepultura.
Los actos que aquí se hicieron fueron muchos, aquí se ha puesto tan breve como veis.

(versión actualizada del Papel de Letra Antigua, fechable a finales del siglo XIV)

Cau de Bruixes 2008

Els mesos d'hivern són freds i de dies curts, però qui ha dit que són avorrits ???

Aquest darrer cap de setmana vam anar al Cau de Bruixes de Centelles convocats per l'Eva i en David que van exercir de perfectes amfitrions. Vam arribar el divendres al vespre i aprofitant la bona temperatura, vam xerrar una bona estona mentre donàvem la benvinguda als que anaven arribant.

El dissabte al matí, alguns van guarnir les autocaravanes mentre d'altres vam acostar-nos als tallers infantils que feien al poble i passejant vam saludar-nos amb una bona colla d'autocaravanistes que omplíem els carrers buscant algun darrer detall per les autos o algun complement per la nit de les bruixes.

Al migdia vam fer una bona barbacoa al costat del camp de futbol, i després, sense deixar que la mandra s'apoderés de nosaltres, ens vam començar a preparar per la tarda-nit de bruixes. Vam treure les vestimentes i les pintures de guerra: barrets, capes, vestits, faldilles, nassos....; bruixes modernes, gòtiques, velles, esparracades, terrorífiques... I a passejar !!!! Ens vam acostar als carrers ambientats i al mercat màgic i al racó esotèric. Vam degustar els tastets de bruixa i les tisanes de boc i vam acompanyar a la cercavila pels carrers del centre. També vam conèixer els gegants Cent i Teies que representen un boc i una bruixa, i que s'estranaven aquest any.

El diumenge al matí es va llevar molt gris i fredot. Després de resistir-nos a sortir de les autos calentones, ens vam atrevir a acostar-nos al mercat setmanal.

Després, i força puntuals, vam dirigir-nos al Molí de la Llavina, on a la una ens esperaven per dinar. Alguns van anar a peu però la majoria vam agafar l'auto. Un cop allà ja teníem les taules parades amb formatge i pa fet al molí i amb embotits de la comarca. Després de dinar vam fer una llarga sobretaula i prop de les 5 vam despedir-nos de les bruixes i bruixots autocaravanistes.

Trobada a Manresa (5 març 2007)

Aprofitant que a Manresa es celebrava la Fira de l'Aixada, uns quants autocaravanistes vam decidir trobar-nos i gaudir de la festa tots junts. La Mireia va demanar a l'Ajuntament un racó per poder pernoctar i la resposta del consistori va ser molt positiva: ens van reservar un tros dins d'una gran esplanada en un lloc tranquil.

Per no perdre'ns res de la festa, el divendres vam anar a dormir a Manresa i després de saludar-nos, rebre als companys i mirar la informació que ens havia preparat la Mireia (obsequi d'una samarreta inclòs), vam anar a dormir.

El dissabte vam llevar-nos i després d'esmorzar un bon grup vam dirigir-nos cap al centre. A les 11 començava la fira i nosaltres ja hi érem. Allà ens vam separar: les activitats es celebraven per tot arreu i els que teníem nanos vam optar per anar a l'Aixada infantil. Allà els menuts podien fer un escut, l'espasa, una agenda i un moneder de cuir (els papis també donàvem un cop de ma). A les places i carrers podíem veure escenificacions, balls i representacions que ens transportaven a l'edat mitjana i fins i tot vam poder assistir a la visita dramatitzada del carrer del Balç. Des d'allà ens vam acostar a la Seu i aprofitant que feia un dia fantàstic i que el parc estava ple de paradetes de menjar, vam decidir quedar-nos a dinar i seguir gaudint de l'època medieval que omplia Manresa.

A la tarda, vam acabar de fer algun taller que ens havia quedat pendent al matí i per veure alguna activitat: cants i balls dels jueus, vol de les aus, acrobàcies... A la tarda, els carrers eren plens de gom a gom i per això vam anar d'hora a agafar lloc per poder veure el torneig: ens vam posar a primera fila i vam participar de l'espectacle animant al nostre cavaller verd. Va ser llavors quan vam perdre a l'Anna, va ser poca estona que em va semblar eterna, i per sort tot va quedar en un ensurt.

Portàvem ja deu hores voltant per Manresa i el cansament ja començava a fer acte de presència, així que vam emprendre la marxa cap a les autos. Les nenes encara tenien corda després de sopar totes juntes, van estar jugant i xerrant “de les seves coses” una estona més. Els grans vam sopar i després vam xerrar i riure a la fresca mentre fèiem el nostre “botellón” amb suc de pinya una mica batejat.

El diumenge havíem quedat a les 10:30 i tots vam ser puntualíssims, a l'hora prevista va començar la desfilada d'autocaravanes per Manresa fins el Parc de l'Agulla. Des d'allà vam fer una excursioneta per la sèquia i tot xino-xano vam fer una mica més de 4 quilòmetres entre anar i tornar. La Mireia ho tenia tot preparadíssim i ens havia trobat un lloc amb taules i barbacoes per celebrar el nostre dinar “de germanor”. Mentre preparàvem la carn va caure un xàfec i tot i l'ensurt inicial, vam acabar gaudint d'una sobretaula solejada plena de riures. Com sempre, alguns no volíem deixar acabar aquella bona estona i vam seguir xerrant fins que l'últim raig de sol ens ho va permetre.

Assistents:

Autocaravanes: Conrad-Echovelly, Mireia, Josep-SQZ, Arizona, Toni de Ros, Joaqui (JJV), Lince-Monrib, Raboga, Ross, Nanan, Xguell, Pim, Payvi i JoseLuisGisela.

Cotxe: Cala, CIM, Mercuri, EvaV i TioWillson

La Festa dels Traginers de Balsareny (12 feb.2007)

Sembla que el mes de febrer el dedicarem al Bages i aquest cap de setmana hem volgut conèixer la Festa dels Traginers de Balsareny. La sortida la teníem programada feia setmanes i havíem de sortir acompanyats, però a última hora alguns compromisos van impedir que els Joaqui vinguessin. Així que el dissabte al matí, sense matinar massa, ens vam posar camí cap a Balsareny. Hi vam arribar una mica abans de les 12 i tot i que sabíem que els del Lleure Camper hi serien, quina va ser la nostra sorpresa quan vam veure que hi havia més de 50 autocaravanes !!!. Vam deixar l'auto a un dels pocs llocs que quedava i vam anar a fer un volt per anar coneixent el poble. Quan vam tornar a l'auto, vam descobrir al nostre costat 2 autocaravanes amigues: en Nanan i en Xguell.
Consultant el programa vam veure que a primera hora de la tarda començava la festa i que els protagonistes eren els menuts, així que vam dinar d'hora i quan passava poc de les 3 vam anar cap a la primera festa. Allà les nenes van poder pujar als burrets, als carros i l'Anna fins i tot es va animar a pujar dalt d'un cavall !!!. L'alcalde va donar per inaugurada la festa i va començar el joc de les anelles: consistia en despenjar les anelles muntats dalt d'un burret. I tots ho aconseguien, alguns a la primera, d'altres a la segona i tots s'emportaven premi: una bossa de xips i un fuet !!!! A les 5 va començar la cercavila i els gegants Marc i Maria encapçalavem els traginers infantils. Vam dirigir-nos cap a la Taverna del Traginer i allà vam fer la primera parada, tot celebrant la seva obertura amb coca i xocolata, i bebent la barreja del traginer. Després vam seguir cap al rebost i vam emportar-nos algun obsequi. A tots aquests llocs ens van acompanyar els burrets i alguns carros. Després d'això i abans de tornar a l'auto vam anar a veure la exposició de fotografia. El correfocs començava a les 9 i abans vam sopar. La Maria, valenta com sa mare, no ho va voler anar i el Jose i l'Anna van anar a gaudir del soroll, la polvora i tota la colla infernal. Fins ben bé les 11 vam estar sentint els petards des de l'auto, però estàvem ben resguardades. El xivarri va durar encara una bona estona més i la música de la ruta del traginer va sonar aprop de l'auto.

El diumenge al matí vam dirigir-nos a 2/4 de 9 cap a la plaça de la torrada, on ens vam preparar un bon esmorzar a base de pa torrat amb all i oli i unes botifarres que ens vam coure a les fogueres que trovabem a la plaça. Mentre esmorzàvem també vam poder veure com ferraven un matxo i n'esquilaven un altre. La cavalcada començava a les 11 i mentre esperàvem el moment, a més de poder saludar a la MIreia i família, vam aprofitar per visitar el mercat de la plaça de la mel, per sentir els trabucaires que despertaven al poble i per veure les mules i els carros preparats per la cavalcada: Al cap davant, els gegants seguits de l'abanderat i els cordoners. Els de l'esbart anaven fent el Ball de Bastons i el Ball de la Faixa per diferents punts del recorregut i els acompanyaven una bona munió d'hereus i pubilles de diferents pobles Tot seguit venien la núvia, la seva mare i el nuvi; al seu darrere, tot de mules amb diferents estris per portar coses i els carros, alguns ben guarnits i d'altres força carregats. I finalment, els cavalls.
La festa encara continuava amb les curses del castell, però nosaltres vam preferir passar una estoneta xerrant amb els d'Olot. Ens vam despedir tot esperant retrobar-nos de nou al Bages, per participar d'una nova festa: la Fira de l'Aixada de Manresa.

Carxofes a Benicarló i Bruixes a Centelles

Els darrers caps de setmana ens han permès participar d'algunes festes que es celebren als Països Catalans: la Festa de la Carxofa a Benicarló i el Cau de Bruixes a Centelles. Comencem pel primer:

A finals de gener es va celebrar la Festa de la Carxofa a Benicarló i a la invitació de l'amic Pegaso vam assistir ni més ni menys que unes 60 autocaravanes i algun campista amb caravana. El divendres a la nit, amb un fred de justícia arribàvem uns quants a Peníscola. Increible el poder de convocatòria, però més sorprenent i espectacular va ser la passejada d'autocaravanes pels carrers de Peníscola i Benicarló el dissabte al matí. Per dinar i fer la trobada, ens vam instal.lar a l'ermita propera a Benicarló i allí vam compartir carxofes, paelles, xocolata i cremat tots els que vam assistir. A destacar la colla de bons amics que vam retrobar i els nous que vàrem fer. El diumenge al matí alguns vam anar xino-xano cap a Benicarló i d'altres ho varen fer amb les autos. Un cop allà vam degustar l'olleta del Maestrat (un bon reconstituent pels dies de fred!!) i una gran varietat de plats elaborats amb carxofa. A més d'aquesta festa gastronòmica, també vam poder veure les falleres i sentir la forta mascletà, quina passió pel soroll que tenen aquests valencians !!!! Agraim moltíssim l'interès i l'amistat desinteressada de l'amic Pegaso.

La setmana passada, també vam còrrer a la convocatòria de l'Eva i en David. Al seu poble, Centelles, es celebrava el Cau de Bruixes (A Centelles , bruixes totes elles) i com no podia ser d'altra manera, cap a la festa vam anar. El dissabte va començar fredot, amb una boira que cobria la comarca d'Osona, però el nostre bon humor desseguida va animar el dia. I com totes les nostres trobades, i després de voltar pel poble, vam fer un dinaret popular aprofitant el solet que havia sortit. I després, totes les bruixes i bruixots ens vam vestir amb les nostres millors gales, jejeje.... Perruques, barrets, escombres, vestits i amb l'ajut de la Loli, les nostres pintures de guerra: bruixes guapes, bruixes lletges, joves, sinistres.... Algun marit pensarà que aquelles erem nosaltres de debó, que estem fetes unes bones bruixes i la veritat, m'hi trobava força bé fent de bruixa. Vam passejar-nos pel poble amb aquelles "pintes" i passàvem força desapercebuts entre tants mestres de l'encanteri i de la bruixeria. I després d'aquell excés de feina en un sol dia, les bruixes ens vam retirar a descansar, no sense abans compartir una bona conversa amb uns futurs deixebles que ens van visitar (Jepi i Carles). El diumenge vam matinar una mica, teníem preparada una visita al Molí de la LLavina. Alguns vam agafar les autos i d'altres van anar a peu i un cop allà vam conèixer un antic molí i vam veure el seu funcionament. Va ser molt interessant i sobretot pels nens, que aviat només podran veure aquestes coses als llibres d'història. Després, vam poder assaborir formatges i pa fet amb farina aconseguida al molí.

La primera sortida del 2007: Puig-Reig (29 gener 2007)

Després del llarg parèntesi de les festes nadalenques, ens hem tornat a posar a la carretera per conèixer nous llocs de la geografia catalana. Els caps de setmana ens permeten acostar-nos a indrets que ens ofereixen festes i visites culturals força interessants. I com l’any passat, hem inaugurat el 2007 repetint lloc: Puig-Reig. Vam decidir sortir de Sabadell el dissabte a les 9 (amb dubtosa puntualitat) i una bona estona abans de les 11 ja érem a la colònia Vidal de Puig-Reig.

Allà vam aprofitar per esmorzar una mica i a les 11 ja estàvem preparats per la visita guiada que començava amb un vídeo al antic cinema-teatre de la colònia. Seguidament vam iniciar un itinerari que ens va permetre visitar els serveis de la colònia obrera, l’habitatge, l’escola, la biblioteca, la peixateria, el safareig, les dutxes, la sucursal de caixa Manresa i una exposició permanent que ens explica el dia a dia dels homes i les dones que treballaven a la fàbrica. També vam accedir als serveis del conjunt industrial on vam poder veure els elements bàsics de l’aprofitament del aigua com a font d’energia, - resclosa, canal, turbines- la màquina de vapor i la maquinària tèxtil més significativa del procés de transformació del cotó - obridora, continues de filar, telers de garrot...
El nostre guia havia passat la seva infantesa i joventut a una altra colònia molt propera a can Vidal i coneixia de primera ma la vida a les colònies: combinava les explicacions generals amb les seves pròpies vivències transportant-nos a uns quants anys enrera, quan no hi havia televisions ni cotxes i a les cases treballaven tan grans com petits.
La colònia es convertia en una petita ciutat i l’amo procurava que la seva ma d’obra estigués sempre a ple rendiment, oferint els serveis i entreteniments necessaris per obtenir un bon benefici. Quan vam acabar la visita encara era una mica d’hora per dinar, així que vam aprofitar el bon solet que feia per seure en un banc i fer el vermutillo mentre els nens jugaven al parc. Després de dinar i fer el mandra una bona estona vam aixecar el campament i vam dirigir-nos cap el nostre següent destí: el poble de Puig-Reig. El diumenge es celebrava la Corrida i nosaltres no ens la volíem perdre, així que vam aparcar les autos just al costat del “meollo” de la festa. Vam fer un volt pel poble i com no podia ser d’altra manera, vam comprar una super-coca per berenar, ja som veteranos i sabem que s’ha de fer. Tot i ser el mes de gener, el fred respectava força i encara vam poder estar una estona al parc infantil. Després vam anar cap a les autos, els peques a una i els ganàpies a l’altra. Vam sopar i després una agradable sobretaula abans de retirar-nos a descansar.

El diumenge va començar a les 6 amb el primer coet. A les 7 i a les 8 n’hi va haver més i a les 9 la traca final que ens anunciava l’inici de l’esmorzar popular: pa, botifarres i porrons de vi per tots els que ens vam acostar a Puig-Reig a celebrar la festa de la Corrida.
Durant molts anys la festa va anar acompanyada de la matança del porc, però actualment a la plaça es pot veure com s’el.laboren botifarres, bulls, bisbes i fuets, llonganisses i llardons. La Corrida, com festa lligada a sant Antoni Abad, també té una cercavila on trobem presents carros guarnits o rememorant les antigues feines de pagès encapçalats pel banderer portant l’estándar. Els hereus i les pubilles, els gegants i una bona colla de burrets acompanyats per cavalls i mules recorren els carrers de Puig-Reig.
Mentrestant a la plaça, podíem veure oficis tradicionals: un cisteller en feia de tota mena i els avis del poble ensenyaven als menuts com es feien les cordes.
Amb tot això ja s’acostava l’hora de dinar, però m’estalviaré els detalls del festival gastronòmic que va ser el matí, i diré que els grans ens el vam saltar i vam passar directament al berenar.
A la tarda es celebrava la Corrida pròpiament dita, i ens vam dirigir al circuit on es celebraven les diferents curses. Vam arribar d’hora i vam poder situar-nos al turonet que ens permetia veure tot el circuit. Durant una bona estona vam riure amb les curses de burrets: alguns no estaven d’acord amb la seva muntura i d’altres preferient buscar algun circuit alternatiu a l’oficial: divertíssim.
I amb molta peneta, vam decidir posar punt i final al cap de setmana, però això si, pensant en el següent.

Paissatges del Ter, 18 i 19 de novembre (23 nov.2006)

Quan fa un any vam començar les nostres escapades de cap de setmana per les comarques catalanes, ens costava molt trobar un lloc que ens temptés. Desconeixíem totalment els fantàstics racons de la nostra geografia. Actualment, cada quilòmetre que recorrem ens presenta una nova proposta i ens costa molt no desviar-nos del camí.

Aquest cap de setmana el nostre destí es trobava a Osona, concretament a Montesquiu i a Manlleu i els diferents cartells que trobàvem a la carretera ens oferien idees per properes sortides (prenem bona nota).

Vam sortir el dissabte tranquil•lament, no teníem pressa ja que la visita al castell no començava fins a les 11. Vam arribar amb puntualitat anglesa però vam esperar una miqueta fins que el grup fos més nombrós: finalment vam ser una colla de ciclistes, un autocar del “Imserso” i nosaltres. La visita comença amb un audio-visual d’uns 20 minuts molt amè i entenedor de la història, dels seus habitants i del present del castell explicat pels seus “fantasmes”. La visita al castell és guiada i es poden veure les plantes baixa i primera, i disfrutar d’unes vistes esplèndides des de les seves terrasses. Les nenes van estar força atentes, l’Anna a les explicacions del guia i la Maria a les historietes del castell que li explicava la mama.

Quan vam sortir encara era d’hora per dinar i vam fer l’excursió senyalitzada L’obaga del castell: es tracta d’una excursió fàcil i agradable per camins i corriols de pendents suaus, tret d’una forta pujada al final del recorregut, senyalitzats amb fites destacades amb color taronja. El recorregut de 2,4 km és circular i en una hora aproximadament vam poder veure la riera de Montesquiu, la font Codineta i uns bons exemplars de roure, a més de disfrutar de l’esplèndida tardor. La tardor va ser l’excusa per iniciar el joc de les preguntes i per fer repàs de totes les cançons relacionades amb aquesta estació:

Sóc un bolet molt petitó,

em poso el barret quan ve la tardor.

Xim-ximini-xim m’agrada la pluja
Xim-ximini-xim m’agrada el sol.

Atret pels nostres cants i l’ambient festiu de la nostra excursió va aparèixer l’Orelles, un gos d’orelles molt grosses que ens va acompanyar més de la meitat d’excursió amb el so de la seva campana penjada al coll.

Amb tot això que el matí ja havia passat i s’acostava l’hora de dinar. Vam baixar a Montesquiu i vam anar cap a la Font d’en Nando, una zona d’esbarjo amb barbacoes, taules i una gran esplanada al costat del riu. També hi ha un parc infantil i després de dinar les nenes van jugar una bona estona mentre els pares preníem el cafè i fèiem el mandra.

Començava a refrescar i cap a les 5 vam recollir i ens vam dirigir cap al nostre següent destí: Manlleu. Va ser un breu trajecte i en poc més de 20 minuts ja ens trobàvem buscant el Museu Industrial del Ter-MIT seguint les recomanacions d’algun “forero” del Totcàmping.cat i de l’oficina de Turisme de Manlleu. El MIT es troba al passeig del Ter, just a la vorera del riu i està situat a l’antiga fabrica Sanglas. La seva visita la vàrem deixar per diumenge i vam decidir anar a berenar, teníem gana!! Vam acostar-nos al casc antic, a l’església, a la plaça de l’Ajuntament i caminant pels carrerons vam trobar una granja i ens vam deixar temptar per una xocolata calentona. Ja començava a fer fresca i sobretot humitat així que vam tornar a l’auto a veure una estoneta la tele per després sopar i dormir.

El diumenge es va llevar amb una boira espessa però poc a poc es va anar aixecant el dia i a les 10, quan nosaltres vam sortir de l’auto, feia un sol radiant. Abans de creuar el carrer per anar cap el MIT, vam esmorzar i recollir una miqueta l’auto. El MIT forma part del sistema del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, una xarxa museística estesa per tot el país que vetlla per la conservació, el coneixement i la difusió del patrimoni industrial català. La nostra visita va ser un recorregut pel testimoni de la vitalitat industrial del Ter mitjà, protagonista de la industrialització en dos dels sectors productius més representatius: el tèxtil i les construccions mecàniques.

Per completar aquesta visita al museu, vam iniciar la ruta que uneix el MIT amb el meandre de l’Esquerda. El recorregut total és de 7 km dels que nosaltres en vam fer aproximadament la meitat. Durant el nostre passeig vam poder contemplar la vegetació de ribera i la fauna característica del riu, a més de diferent ginys hidràulics i fabriques tèxtils. L’inici de la ruta es troba al MIT i des d’allà, pel passeig del Ter, ens vam dirigir a Can Llanes, un conjunt fabril que es va construir el 1844 i que encara manté activitat industrial, però no del sector tèxtil. Seguint les indicacions del folletó, vam voltar can Llanes i després de passar per l’urbanització del Vicenç vam arribar a la masia del mateix nom. Allà vam veure un munt de vaques i des d’allà a dalt vam poder observar el pla de la Devesa i Manlleu al fons. Vam tornar a baixar cap a la vorera del riu per arribar a la resclosa de Can Puntí, una presa de forma corbada que desviava aigua per les turbines de les fàbriques Puntí i Rifà.
Deixant enrera la resclosa ens vam endinsar al meandre del Gelabert que fins als anys 90 va ser l’abocador municipal. L’any 2004 es van replantar milers d’arbres per aconseguir el que ara tenim: un dels boscos de ribera més extensos i diversos de la conca del Ter. El camí encara seguia un tros més, però nosaltres vam desfer les nostres passes per tornar a l’auto: ja començàvem a tenir gana.

Poc abans de les 2 ja érem de tornada i vam decidir dinar a la zona de pícnic que teníem al passeig. Vam aparcar l’auto just al costat, vam parar la taula i allà vam dinar. Quan vam acabar les nenes van jugar una estoneta mentre nosaltres aprofitàvem aquell solet tan calentó. Per acabar el dia i treure’ns la mandra de sobre vam acostar-nos un parc infantil i fins i tot jo em vaig tirar pel tobogan! I aquí vam posar el punt final a un altre cap de setmana. On anirem el proper??

Anem de cap de setmana (7 nov.2006)

No tenim temps de descansar, enllacem un cap de setmana amb el següent i ens passem els dies pensant on podem anar.

De tant en tant ens ho prenem amb una mica més de calma i ens apuntem a les kedades i l'última va ser fa ben poc. En aquesta ocasió els organitzadors van ser una gent de la Garrotxa que ens va convocar al camping Bassegoda Park d'Albanyà. Tot un èxit !!. Bona companyia, festa i xerinola, un toc de cultura que sempre va bé i molt bon ambient, que més es pot demanar?

D'altres vegades ens organitzem sortides, les comentem amb els amics i sovint un o altre ens animem i ens apuntem a l'excursió. Aquest cap de setmana passat vam anar al Berguedà i vam visitar les mines de Cercs i vam passar un agradable dia al bosc intentant trobar algun bolet (un rovelló i algun camagroc van ser la nostra recompensa).

"Amics" (6 nov.2006)

“Fent amics” i mai més ben dit. Els companys del Totcàmping.cat són un molt bon exemple: són gent campista que només volen passar una bona estona i compartir les seves aficions. A través de la web ens mantenim en contacte i a més d’explicar-nos moltíssimes coses de temes diversos al calaix de sastre, fem consultes i organitzem sortides a l’apartat de quedades i trobades.

I qualsevol excusa és bona per fer una escapadeta: a finals d’octubre la Mercè (Merce67) buscava boletaires “experimentats” i ens vam presentat 6 famílies que encara estem a P-3 en temes de bolets : les famílies Tonio, Nouespai i Sabel i el trio marcelino en pes no vam faltar a la cita, je,je... En Xavi i sobretot l’Alba (de la colla de la Mercè) ens van fer una classe magistral i gràcies a ells vam conèixer bolets i com trobar-los. Després de passar una molt bona estona al bosc (no descobrirem el lloc, secret de boletaire) entre tots teníem un bon grapat de rossinyols i trompetes de la mort i ens vam dirigir cap a la zona de pícnic per fer-ne la degustació. A les cistelles hi havia moltíssimes varietats de bolets i mentre es preparaven els que sabíem del cert que eren bons, ens vam entretenir “investigant” quins eren aquells bolets desconeguts. I després d’una espera ensumant la flaire boletaire, va arribar el moment de tastar-los: ummmmm!!!!, “exquisitos”, com diu l’Anna. Vam riure i xerrar moltíssim, i sobretot vam compartir un dia radiant amb unes famílies fantàstiques.

El pont del Pilar, per nosaltres només finde (1 nov.2006)

Pel pont del Pilar teníem moltes combinacions de dies i llocs pensant en la disponibilitat laboral. En principi semblava que la major dificultat vindria per part meva, però aquest any el Jose ja no disposa dels privilegis dels escolars i va haver de treballar el dia 13. Tot i així, al fer jornada intensiva de matí, vam poder aprofitar per marxar després de dinar. Durant el matí les nenes i jo vam preparar tot que ens havíem d’emportar i vam aprofitar per deixar-ho tot ben posadet a l’auto. A les 3 ja estàvem dinades i apunt de marxa; després d’una dutxa del xofer vam començar la nostra escapadeta.

Aquest cop el destí tornava a estar al sud de França. La primera idea era visitar alguna de les coves del Midi-Pyrennes, però després de consultar horaris per internet i veure que alguna estava tancada el dissabte, vam preferir no trobar-nos fracassats i ràpidament vam canviar de destí: ja feia temps que ens venia de gust arribar-nos a Carcasona i vam aprofitar.

Vam agafar l’autopista direcció a la frontera i la nostra primera parada va ser l’última àrea de servei espanyola: vam aprofitar per berenar i fer un cafè i per acabar d’omplir el dipòsit de benzina (a França és una miqueta més cara!!). Quan vam arribar a Carcasona ja era de nit i després de 300km la imatge de la “la Cite” il•luminada és una fantàstica postal de benvinguda. Ens vam dirigir cap el pàrking de camping-car que hi ha just a l’entrada de la porta de Narbona i després de pagar 10eur/24 hores vam deixar l’auto al costat d’unes 20 autocaravanes més. Encara era d’hora per sopar i vam decidir fer una visita nocturna a la Cite. Vam creuar la porta de Narbona i vam travessar les dues muralles que envolten el poble. Un cop a dins, els carrerons estaven molt transitats, les placetes i els restaurants plens de gent i per tot arreu es sentia parlar català. Les nenes van disfrutar moltíssim passejant per uns carrers que semblaven el poble de la Bella i vam decidir que l’endemà visitaríem el castell. Vam tornar a l’auto i ara si que era hora de sopar i de dormir.

El dissabte ens vam llevar als peus de la Cite i si la imatge de la nit era espectacular, la del matí tampoc tenia res a envejar: el dia es presentava radiant i la muralla i les torres emmarcades per aquell cel tan blau ens transportaven a uns segles enrera. Mentre esmorzàvem vam rebre una trucada inesperada: els Cala també voltaven per França i ja tornaven cap a casa. Vam quedar per trobar-nos a l’hora de dinar i explicar-nos una miqueta la seva visita al Perigord (a més, segur que portaven algun souvenir gastronòmic de la zona). Després d’esmorzar, vam tornar a creuar la porta de Narbona i ens vam dirigir cap el castell. Les dues guixetes eren força plenes i ens van donar hora per la visita guiada de les 12:15; per aprofitar l’hora i mitja de que disposàvem, vam anar a visitar la basílica de Saint-Nazaire, vam veure per fora l’hotel de la cité i ens vam acostar a la porta d’Aude, tot i que no la vam creuar. Vam dirigir-nos cap el castell i vam esperar uns 10 minutets a que comencés la visita. El nostre guia era força nou en aquest ofici i el noi havia après castellà al dia a dia (mai va anar a una escola). Ens va acompanyar per les muralles interiors i ens anava fent explicacions mentre els “turistes” anàvem fent fotos i disfrutant de la vista de la Bastide. Vam arribar a la sortida, just darrera de la basílica de saint-Nazaire i al costat del teatre, quan en Cala ens va trucar. El Jose va fer una escapadeta ràpida al museu mentre les nenes i jo caminàvem cap a la sortida.

Quan vam sortir, allà ens esperava la família Cala que ens va acompanyar al llac de la Cavayère per dinar.

El dia era esplèndid i vam decidir dinar a fora, vam treure la taula i les cadires i vam disfrutar d’una bona companyia. Després de dinar, i mentre els nens jugaven, vam disfrutar d’una agradable sobretaula: els amics ens explicaven la seva escapadeta al Perigord i per fer-nos dentetes, ens van convidar a unes nous amb xocolata i a unes magdalenes amb nous “exquisitas” com diu l’Anna. Vam desplegar el campament i vam decidir donar un volt pel parc. Ja es començava a fer tard i més que visitar quelcom, s’acostava l’hora de buscar un lloc per dormir. Els Cala ja tornaven cap a casa, però nosaltres encara teníem un dia més.

Vam anar cap a la costa i vam anar baixant cap a Perpinyà. En Cala ens va deixar la guia de Camping-cars i vam veure que al poble de Vam consultar la guia d'aires de camping-car que ens havia deixat en Cala i vam veure que a Leucate hi havia 4 aires, i cap allà que vam anar. Al fer el giravolt per entrar a la població quina va ser la nostra sorpresa quan vam veure una munió de llumetes d’autocaravanes!!! Ens hi vam acostar i vam passar allà la nit. L'endemà quan ens vam llevar i vam mirar al nostre voltant ens vam quedar meravellats. No exagero, allà hi havia més de 60 autocaravanes, la majoria alemanyes amb les seves motos i les seves planxes de surf. Semblava un camping d'autocaravanes: taules, cadires, roba estesa, joguines... i el que ens va cridar més l'atenció: no hi havia ni una burilla a terra, res, tot impecable!!

I a més a 2/4 de 9 es va acostar el forner del poble a portar-nos el pa i l'esmorzar, que més volem ?? El diumenge no teníem res previst i ens vam dedicar a “anar tornant”. Vam agafar la carretera de la costa i vam arribar a la Cote Vermeille que vam visitar el mes de juliol. Vam pensar que ara era temporada baixa i que podríem aparcar l’auto sense problemes, però res més lluny de la realitat !!. A Port-Vendres vam fer dos intents i a Banyuls ni ens ho vam plantejar, estaven celebrant la festa de la verema i la platja estava pleníssima de taules i cadires (prenem nota pel proper any). L’estona va anar passant i ja s’acostava l’hora de dinar. La zona ja la coneixíem i vam anar directes a Cap Cerbere: a un costat el Principat (Catalunya) i a l’altre la Catalunya Nord (França) i allà vam “parar” la taula i vam disfrutar del darrer dinar del cap de setmana i d’uns dies fantàstics.

La cité: http://www.carcassonne-tourisme.com/Carcassonne_SP.nsf/vueTitre/docPatrimoineEdificesMenu?opendocument&SP&Patrimoine&La%20Cité%20Médiévale&2 Llac de Cavayère: http://www.carcassonne-tourisme.com/Carcassonne_SP.nsf/vueTitre/docVisiterDetendre1?opendocument&SP&Visiter&Informations%20pratiques&8

El Ripollès, bressol de Catalunya (25 oct.2006)

Després del parèntesi de la temporada estival, el Trio Marcelino torna a posar-se en marxa. Aquest cop no ha faltat cap dels seus integrants: Cala (Cala, Sílvia, Ona i Pau), Joaqui-JJV (Jose, Joaqui i Víctor) i Monrib2123 (Jose, Montse, Anna i Maria). El destí d'aquest cap de setmana era el Ripollès i més concretament, Ripoll i la Vall de Camprodon. Així que divendres a les 8 del vespre ens vam posar en marxa; ens vam trobar a l'àrea del Vallès i cap a Ripoll tot xino-xano Un cop allà i seguint les indicacions dels Mossos d'Esquadra vam anar a parar al pàrquing on havíem de dormir. Vam aparcar i després de petar la xerrada 10 minuts, vam anar a sopar i a dormir.

Com ja és habitual, em vaig llevar a les 8 i vaig anar a fer un volt, però aquest cop portava companyia: l'Anna. Vam passejar pels carrers del poble, ens vam acostar al Monestir i de tornada vam comprar esmorzar: coca i croissants. Quan vam arribar a les autos ja es començava a veure una mica de vida i poc a poc es van anar llevant tots. Després tots junts vam anar a visitar Ripoll. Vam deixar el parquing tot creuant el riu Freser i caminant pel passeig de la Farga Catalana que pren el nom de l’antiga farga que es troba en aquest carrer. La farga no es pot visitar, però des de fora es pot observar a través de les grans finestres. Vam seguir i vam trobar-nos amb el mercat: parades de fruites i verdura, de roba, de ferreteria... es barrejaven pels carrers del casc antic. Vam deixar les compres per una miqueta més tard i ens vam dirigir al monestir. Quan vam arribar hi havia un funeral així que vam iniciar la visita pel claustre deixant l’església pel final. Vam poder gaudir del silenci del claustre (amb la música de fons dels nostres nens, jeje...) i a l’església vam veure les tombes d’en Guifré el Pelós i d’en Ramon Berenguer. Com a conseqüència d’un terratrèmol i un incendi durant els segles XV i XIX respectivament, el temple que vam visitar és la reconstrucció que es va fer cap a les darreries del segle XIX. Sortosament, d’aquests sinistres se’n va salvar la portalada que és considerada una joia del romànic. De tornada a les autos vam aprofitar per fer alguna adquisició al mercat: fruita i verdura, mitjons...

Vam desplegar el campament i ens vam dirigir a la nostra següent parada: Sant Joan de les Abadesses. Hi vam arribar al migdia i vam aparcar les autos prop del monestir, ajornant la seva visita per després de dinar. Aquest cop la sobretaula la vam fer a ca els Cala que ens van convidar a pastís (gana no en passem, jeje..). A les 4 ens vam dirigir al monestir per fer la seva visita: vam veure el claustre, l’església i el museu. El dia de moment havia estat cultural i ara tocava estirar una mica les cames. Vam fer uns entrepans per berenar i el sherpa Jose ens va portar d’excursió pels rodals de Sant Joan. Es tracta d’una ruta circular que parteix d’un antic molí que hi ha prop del monestir i que torna al mateix lloc després de poc més de 3 km. La primera part del recorregut la vam fer xino-xano, tot buscant bolets i de bons no en vam trobar (no som "caçadors de bolets”). Quan vam veure que encara quedava una estoneta i que s’anava fent de nit,vam alleugerir el pas.
Ara ja començàvem a estar una mica cansats i s’acostava l’hora de sopar així que tranquil•lament vam començar a anar cap a Camprodon, on havíem de passar la nit. Ens vam dirigir al parquing de Mas Ventós i vam compartir la nit amb un bon grapat d’utocaravanes; vam estar xerrant una estona amb una família de Barberà mentre la família Joaqui-JJV agafava una mica d’aigua. A les 10 ens vam retirar tots a les autos, a sopar i a dormir.

El diumenge al matí ens vam anar llevant tots poc a poc i cap a les 10 ja estàvem tots a punt per començar a visitar Camprodon (jo estava en baixa forma i em vaig incorporar al grup una mica més tard). L’aparcament estava just al costat del pont i de seguida ens hi vam plantar per creuar-lo. Des d’allà vam iniciar una visita pels carrers del poble i vam fer el turista, comprant bastons pels nens i embotits per tothom. Vam acabar el passeig jugant al riu, just al costat del pont.
Quan vam tornar a les autocaravanes encara era aviat per dinar així que ens vam acostar a Setcases, que estava de festa major. Just a l’entrada hi havia un aparcament i allà vam aparcar les autos en U i vam preparar el dinar. Vam treure alguna taula i cadires i a l’ombra vam dinar, primer els nens i després els grans. Mentre fèiem la sobretaula, els trabucaires ens van ensordir i els nens van jugar tranquil•lament.

El cap de setmana estava arribant a la seva fi i la família Cala ens ho va recordar començant a recollir. Aquest ha estat l’últim cap de setmana que marxen els primers, ara ja tenen l’auto al pàrking de Castellar. Els altres encara vam fer una volteta per Setcases, vam collir un rovelló (més aviat rovellonet) i vam tirar pedres al riu. El cap de setmana va arribar a la seva fi i després d’una llarga caravana, vam arribar a Sabadell just per anar a dormir.

RIPOLL La vila té uns orígens estretament vinculats amb el Comte Guifré el Pelós, qui segons una llegenda creà la senyera, i el monestir benedictí de Santa Maria, amb un important pes en la història de Catalunya, pel seu poder polític, religiós, econòmic i cultural. Però, la personalitat ripollesa s’ha forjat també amb el treball del ferro, la fabricació d’armes de foc, de tant prestigi arreu del món, les associacions, la incidència de les guerres, el modernisme, el ferrocarril... Aquests factors i d’altres, sorgits a l’època contemporània, romanen en la memòria col•lectiva de Ripoll, atès que n’han configurat la seva personalitat.

El nom de Ripoll (llegenda) S'explica que: Un any, ningú recorda quin era, en un dia de mercat, una pagesa portava polls per vendre a la vila i, camina que caminaràs, la càrrega anava pesant cada vegada més i a mig camí li pesava tant que no podia dur-la i va decidir fer-los caminar. Va deslligar-los de les potes i els posà a terra. Tots marxaven eixerits menys un de menut que sempre quedava enrera i la pagesa tocant-lo amb la canyeta que portava li deia: "Arri, poll", "arri, poll". Quan la dona feia el camí amb l'aviram va passar un home i li demanà: On aneu, mestressa? La pagesa, que era sorda com una perola, no va oir-lo i com que el poll petit tornava a quedar-se enrera, repetia "Arri, poll". L'home va entendre "a Ripoll" i atès que era foraster i no sabia que el poble no tingués nom, un dia que parlava amb uns companys que volien anar-hi, va dir que anava a Ripoll, i així varen aprendre el nom, l'ensenyaren a d'altres, aquests a uns altres i així s'escampà; vingueren generacions noves i el nom quedà definitiu. El qui va contar-ho, va dir-nos: "Per això veuràs que a l'escut d'aquesta Vila hi ha un gall".

SANT JOAN DE LES ABADESSES La història de la vila va íntimament lligada al monestir. Aquest fou fundat l'any 887 per Guifré el Pelós, que va posar la seva filla Emma al capdavant de la comunitat benedictina. Les abadesses van perdurar fins al 1017, any en què van ser expulsades per una butlla papal acusades de desordres, episodi històric que, temps a venir, faria néixer la llegenda del Comte Arnau. El Comte Arnau Autèntic exemple de senyor feudal, maltractava els seus vassalls, defraudava la soldada als mossos i seduïa les donzelles. Es diu que les escales que pugen al santuari de Mongrony, a Gombrèn, escavades a la roca, les va fer construir el Comte i després no va pagar el sou que havia promès als jornalers. També es diu que per una mina molt profunda que travessava les muntanyes, venia a veure a l'abadessa del monestir de Sant Joan, a qui va raptar una nit. Quan va morir, va ser condemnat a córrer sense parar amb el seu cavall de flames i la seva canilla de gossos per les muntanyes de la Serra Cavellera. Les nits de tempesta, voltat de clapits de gossos, esparvera els pagesos i la gent que es troba a la muntanya.

CAMPRODON El pont vell creua el riu Ter per un arc de pedra que antigament donava pas a la vil.la de Camprodon. Va ser construit a finals del segle XII i reconstruit al segle XIV. Camprodon es troba al centre de la vall del mateix nom i és un centre turístic important. Podem destacar les galetes i els embotits que podem comprar a qualsevol botiga del poble i especialment al carrer Valencia, autèntic carrer major del poble.